Màrius Torres i Perenya neix a la ciutat de Lleida, el 30 d'agost de l'any 1910. El seu pare, Humbert Torres, metge de professió, ocupa els càrrecs d'alcalde de Lleida, vicepresident del Parlament de Catalunya i diputat del Parlament espanyol.
Durant els primers anys de la Guerra Civil escriu per a la revista L'Ideal de Lleida amb el pseudònim "Gregori Sastre". Al sanatori, es distreu escrivint un diari, inicialment adreçat al seu germà, on anota les seves impressions i sentiments sobre la Guerra Civil, i més tard, amb comentaris diversos de caire artístic, musical i literari. També s'interessa per matèries tant diverses com medicina, grafologia i filosofia, llegeix clàssics com Molière, Baudelaire, Verlaine i els trobadors medievals, i tradueix de l'anglès poemes de Milton i Shelley, i del francès de Valéry, Du Bellay i Ronsard. Però sobretot, escriu poesia.
El 1940 el seu estat de salut empitjora i ha de romandre enllitat. Al cap d'un parell d'anys es trasllada al Mas Blanc, a prop del sanatori, i inicia estudis d'harmonia amb l'objectiu de musicar alguns dels seus poemes. Aquest projecte es veu frustrat per la seva mort a l'edat de trenta anys, el 29 de desembre de 1942, a Puigdolena. Les seves despulles resten al cementiri de Sant Quirze Safaja.
La seva producció literària, d'una gran qualitat i riquesa tècnica, està molt marcada pels esdeveniments personals —malaltia, apartament de la vida civil, religiositat i neguit de la mort—, i els esdeveniments públics i polítics —Guerra Civil, crisi dels valors republicans i nacionalistes—, però al mateix temps demostra una gran capacitat per a sintetizar i expressar la realitat personal i col·lectiva. Cinc anys després de la seva mort, Joan Sales, aleshores exiliat a Mèxic, edita conjuntament amb el grup de Quaderns de l'Exili el volum Poesies (1947), que recull noranta-sis poemes del fins llavors inèdit autor. Però la poesia de Màrius Torres no comença a ser plenament valorada fins que apareix dins la col·lecció de poesia més emblemàtica de la postguerra, Els Llibres de l'Óssa Menor, que publica novament el mateix volum des de Barcelona el 1950. Tres anys més tard, l'editorial Ariel es fa càrrec de la tercera edició, amb trenta poemes afegits. La quarta edició conté encara vint-i-dos poemes més, algun conte i alguna carta, precedits d'una profunda "Notícia biogràfica" signada pel mateix Joan Sales. Posteriorment, la inclusió d'alguns dels seus poemes a les diferents antologies de la millor poesia en llengua catalana, han acabat per divulgar plenament la seva obra.
La poesia de Màrius Torres, íntimament unida a la seva trajectòria vital però deslligada de referents particulars, ha traspassat les adversitats de l'aïllament del poeta, el silenci forçat de la postguerra, el desconeixement de la seva obra i l'oblit del temps. Tant és així que l'autor és considerat, en l'actualitat, un dels poetes catalans més importants i influents del segle XX.
L'any 2010, en ocasió del centenari del naixement de Màrius Torres, s'organitzen diverses activitats i conferències per a homenatjar la memòria de l'autor.
MARIA ÀNGELS ANGLADA
Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les.
Ben entrada la joventut es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat coneguda aleshores com a "Central" (actualment Universitat de Barcelona). Es va llicenciar en Filologia Clàssica.
L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999). Els primers anys, a Figueres, els va dedicar a la família i les seves filles.
La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència, com a professora de Filologia Clàssica. Aquest mateix interès la va portar a traduir textos del llatí i el grec al català.
La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes, juntament amb una altra poeta, Núria Albó, amb el llibreDíptic. En els començaments de la seva vida literària va destacar com crítica literària, traductora i assagista en llibres col·lectius com Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974. També va col·laborar en publicacions de l'època com Canigó,El pont, 9 país, Reduccions, entre altres. Fins i tot en aquest període va participar en el llibre Memòries d'un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli.
El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la,Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. Aquest premi li va suposar ser descoberta per la majoria del públic lector.
A partir d'aquest moment es va començar a construir una sòlida trajectòria literària que va donar com a primers fruits importants la novel·la Sandàlies d'escuma que li va valer el premi Lletra d'Or el 1985 i el Premio Nacional de la Crítica.
El seu interès pels mites es va tornar a manifestar amb l'assaig Paisatge amb poetes, publicat el 1988, que més endavant seria complementat amb un altre assaig seguint la mateixa línia, Paradís amb poetes, publicat al 1993.
Maria Àngels Anglada era una persona conscienciada del paper que jugava la dona en la societat i, sobretot, la dona escriptora. Per aquesta raó no va refusar mai de participar en obres col·lectives com per exemple Literatura de dones: una visió del món.
Tot i que la poesia va ser un gènere que valorava molt, bona part de la seva obra poètica no havia tingut l'oportunitat de sortir a la llum. Per aquest motiu, l'any 1990 es va editar un recull antològic Columnes d'hores que engloba tota la seva obra fins a aquell any i que, més endavant, va quedar completat amb el petit poemari Arietta.
Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a l'illa grega de Mitilene, illa que serà la font d'inspiració d'Artemísia, novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.
A El violí d'Auschwitz, l'autora ens mostra una història corprenedora que commou el lector i que mostra la Maria Àngels Anglada més compromesa, humana i sensible en determinats temes com el record dels camps de concentració nazis. L'èxit d'aquesta novel·la va fer que el cinema s'interessés per l'obra i que fins i tot es pensés en un possible guió, escrit per Jorge Semprún, i parlés també que la pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente Gómez. Però el projecte va quedar congelat.
Una de les facetes més desconegudes, i que, en els últims anys va afegir a la seva trajectòria va ser la de la literatura per a infants i joves. En aquest camp va publicar contes com La grua Estontola, L'hipopòtam blau, Relats de mitologia, Els Déus i Relats de mitologia i Els herois.
Una de les seves últimes obres publicades encara en vida, amb una bona acceptació del públic i la crítica, va ser la novel·la Quadern d'Aram. Una novel·la compromesa, sòbria i explicada amb una profunda sensibilitat a l'hora de parlar de la tragèdia del poble armeni.
En els últims anys, l'obra de Maria Àngels Anglada, escrita en plena maduresa, havia estat traduïda a diverses llengües, com per exemple El violí d'Auschwitz, i els seus poemes havien format part d'algunes de les antologies estrangeres sobre la literatura catalana. Havia rebut també la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Després de viure més de trenta anys a Figueres, el 1996 va rebre un homenatge ciutadà i va ser distingida amb el títol de filla predilecte. Un dels seus últims escrits estava dedicat precisament a Figueres, en el volum Figueres, ciutat de les idees.
Figueres va ser també la ciutat dels seus últims dies de vida, reclosa al seu domicili, quan ja se li havia declarat un càncer de pulmó. La mort de Maria Àngels Anglada es va produir enmig del bullici d'un dia tan significatiu a Catalunya com el de Sant Jordi (23 abril 1999) lligat a la celebració del Dia Mundial del Llibre.
JOANA RASPALL
Joana Raspall i Juanola neix el 1913 a la Barceloneta, tot i que la família és del Masnou. Al cap de tres anys la família es trasllada a Sant Feliu de Llobregat, on decideix construir una torre, la casa on Joana Raspall ha residit sempre. Estudia a l'escola municipal, "la pública, cosa que estava mal vista perquè no feia ric, però el meu pare va voler que tingués una educació lliure". Als onze anys la mare, d'orginen francès, l'envia a estudiar francès a Perpinyà, d'on retorna després d'un any arran de la mort del seu pare. La mare, d'origen francès, l'envia als onze anys a Perpinyà, per aprendre francès i rebre una bona educació. A França només hi està un any, ja que el seu pare mor l'any següent i ella ja no torna a marxar més de Catalunya.
De nou a Sant Feliu, cursa els estudis de comptabilitat i als catorze anys comença la seva activitat literària i catalanista, publicant els seus escrits en català en revistes com ara El Eco del Llobregat, Camí i Claror, de Sant Feliu, des de la qual ella i altres joves inicien una campanya per demanar una biblioteca infantil per al municipi. Fan arribar la seva petició a Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya, que en conèixer Joana Raspall l'anima perquè faci els estudis de bibliotecària. Es prepara a fons les proves i accedeix a l'Escola de Bibliotecàries, on té de professors grans figures de la cultura catalana, com Carles Riba i Clementina Arderiu, entre d'altres. En acabar els estudis obté una plaça de bibliotecària a Vilafranca del Penedès, on treballa fins el dia abans que els nacionals entren a la població. Juntament amb la seva companya de feina salven part del fons de la biblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que caiguin en mans dels soldats de Franco: totes dues viatgen amb els llibres fins a la Biblioteca de Catalunya amb una comitiva de camions de soldats de la retirada. Quan acaba la Guerra civil es posa a treballar d'administrativa i el 1941 es casa amb el doctor Cauhé, amb qui té tres filles i un fill.
La represa de l'activitat literària, que havia deixat amb la guerra, té lloc un cop acaba el conflicte: "ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí". Així,Joana Raspall comença a escriure i a publicar versos i textos en català en els espais clandestins o més o menys escapats de la censura: Jocs Florals, concursos, festes populars… També fa classes de català a casa seva i comença a crear fitxes amb mots sinònims que de mica en mica va ampliant fins a elaborar, amb l'ajuda de Jaume Riera, el Diccionari de sinònims, publicat el 1972. Al de sinònims seguiran els altres dos diccionaris, el de locucions i frases fetes (1984), que és guardonat amb el Premi Marià Aguiló de l'Institut d'Estudis Catalans, i el d'homònims i parònims (1988), ambdós elaborats amb la col·laboració de Joan Martí.
L'any 1967 rep el Premi Cavall Fort amb l'obra de teatre per a nois i noies El Pou.
Participa en el I Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), en el qual, juntament amb altres amants del teatre infantil en català, promou la creació de la col·lecció de teatre infantil en català a l'editorial Edebé.
La seva passió per la poesia, que cultiva des de fa molts anys, es dóna a conèixer a través del vessant de la poesia infantil. El primer recull, titulat Petits poemes per a nois i noies apareix el 1981 i rep la menció especial de poesia del Premi Crítica Serra d'Or, però és sobretot a finals de la dècada de 1990 quan comença a publicar de manera regular un seguit de reculls poètics pensats per als més menuts: Bon dia, poesia (1996), Degotall de poemes (1997), Versos amics (1998), entre d'altres, i acaba consolidant, amb una dotzena de títols publicats, la seva trajectòria en aquest gènere. Ella mateixa explica que aquesta producció respon a la necessitat d'oferir al públic infantil català l'accés a la poesia, ja que si bé hi havia alguns poemes per a nens, l'oferta era malauradament molt poc extensa. També publica quatre reculls de poesia per a adults i el 2007 la seva única novel·la, Diamants i culs de got. El 2008 apareix el recull de narracions El cau de les heures.
Joana Raspall és promotora i forma part de la junta creadora del Premi Martí Dot de poesia, del qual n'és membre del jurat. Col·labora en la revista Va i ve de Sant Feliu durant tota la vida de la publicació, amb una secció fixa sobre llengua. Participa en tertúlies literàries a la seva ciutat, visita escoles i participa en xerrades i actes literaris i, sobretot, no deixa mai d'escriure poesia.
L'any 2013, amb motiu del seu centenari, s'organitzen nombrosos actes i celebracions entorn de la seva obra i el conjunt de la seva trajectòria, i es reediten algunes de les seves obres més emblemàtiques. La seva trajectòria és reconeguda amb el Premi de la Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenil del 2013.
Mor a Sant Feliu de Llobregat el 4 de desembre de 2013.
SALVADOR ESPRIU
Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.
Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys.
Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El 1930 Salvador Espriu aconsegueix el títol de batxiller amb matrícula d'honor i rep el «Premio extraordinario en el grado de bachiller en letras». El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l'any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.
El 1933 participa en el viatge organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i artística, sobretot a Barcelona. Dins d'aquest ambient cultural es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba, entre més.
Publica Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. Malauradament la Guerra Civil espanyola estronca la seva brillant carrera universitària: ha d'abandonar la llicenciatura en Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra, on resta fins l'any 1939.
Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i amb Europa devastada per de la Segona Guerra Mundial és quan Salvador Espriuviu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai abandona el conreu literari: el 1939 escriu la tragèdia Antígona, inèdita fins l'any 1955. D'aquesta etapa també sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) i el seu primer recull de poemes, Cementiri de Sinera (1946), amb el qual inicia les referències al món mític deSinera (anagrama d'Arenys [de Mar]) a través del qual evoca el món devastat per les guerres, la destrucció de la civilització que és també personal i col·lectiva com a poble. Continua amb les obres Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death(1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). El seu poemari La pell de brau (1960), que surt publicat esquivant la censura, es converteix en símbol de la resistència cultural catalana contra la repressió de la dictadura franquista.
Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització de l'obra de Salvador Espriu, així com les diverses representacions que la Companyia de Teatre Adrià Gual fa de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta o, més tard, Una altra Fedra, si us plau (1978). Amb la popularitat esdevé ja definitivament, sovint a desgrat seu, poeta del poble, símbol de la lluita contra la opressió i a favor de la llibertat dels pobles.
El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol, amb el qual rep el reconeixement unànime de la crítica espanyola.
El seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel, que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana des de la seva fundació l'any 1977 –és el seu soci número 4–, és nomenat Soci d'Honor de l'entitat.
Durant els darrers anys de la seva vida, Salvador Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.
Aquesta pulcritud, afegida al valor de la seva obra, el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica).
El 22 de febrer de 1985 Salvador Espriu mor a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera, població que acull des de 1987 el Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu.
El 2003 se celebra a Barcelona i a Arenys de Mar el I Congrés Internacional Salvador Espriu. Deu anys més tard, l'any 2013, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebra l'Any Espriu, amb l'organització del II Congrés Internacional Salvador Espriu a més de nombrosos actes cívics i acadèmics per recordar i homenatjar el que sens dubte és un dels autors cabdals de la literatura catalana i universal del segle XX.
Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys.
Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El 1930 Salvador Espriu aconsegueix el títol de batxiller amb matrícula d'honor i rep el «Premio extraordinario en el grado de bachiller en letras». El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l'any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.
El 1933 participa en el viatge organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i artística, sobretot a Barcelona. Dins d'aquest ambient cultural es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba, entre més.
Publica Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. Malauradament la Guerra Civil espanyola estronca la seva brillant carrera universitària: ha d'abandonar la llicenciatura en Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra, on resta fins l'any 1939.
Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i amb Europa devastada per de la Segona Guerra Mundial és quan Salvador Espriuviu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai abandona el conreu literari: el 1939 escriu la tragèdia Antígona, inèdita fins l'any 1955. D'aquesta etapa també sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) i el seu primer recull de poemes, Cementiri de Sinera (1946), amb el qual inicia les referències al món mític deSinera (anagrama d'Arenys [de Mar]) a través del qual evoca el món devastat per les guerres, la destrucció de la civilització que és també personal i col·lectiva com a poble. Continua amb les obres Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death(1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). El seu poemari La pell de brau (1960), que surt publicat esquivant la censura, es converteix en símbol de la resistència cultural catalana contra la repressió de la dictadura franquista.
Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització de l'obra de Salvador Espriu, així com les diverses representacions que la Companyia de Teatre Adrià Gual fa de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta o, més tard, Una altra Fedra, si us plau (1978). Amb la popularitat esdevé ja definitivament, sovint a desgrat seu, poeta del poble, símbol de la lluita contra la opressió i a favor de la llibertat dels pobles.
El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol, amb el qual rep el reconeixement unànime de la crítica espanyola.
El seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel, que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana des de la seva fundació l'any 1977 –és el seu soci número 4–, és nomenat Soci d'Honor de l'entitat.
Durant els darrers anys de la seva vida, Salvador Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.
Aquesta pulcritud, afegida al valor de la seva obra, el converteix en un model de l'últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica).
El 22 de febrer de 1985 Salvador Espriu mor a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera, població que acull des de 1987 el Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu.
El 2003 se celebra a Barcelona i a Arenys de Mar el I Congrés Internacional Salvador Espriu. Deu anys més tard, l'any 2013, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebra l'Any Espriu, amb l'organització del II Congrés Internacional Salvador Espriu a més de nombrosos actes cívics i acadèmics per recordar i homenatjar el que sens dubte és un dels autors cabdals de la literatura catalana i universal del segle XX.
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
Joan Salvat i Papasseit neix a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. La seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort.
Té una infància desafortunada. El seu pare, fogoner de vaixell, mor d'accident en alta mar. Amb set anys, Salvat-Papasseit passa a viure a l'Asilo Naval Español, instal·lat a la corbeta Mazarredo; més tard l'acull la corbeta Consuelo i després la Tornado, totes atracades al port de Barcelona.
Quan té uns dotze anys, sent el desig d'incorporar-se a l'Església i comença a créixer el seu idealisme, que anys més tard desemboca en acràcia. Un any després, entra d'aprenent en una adrogueria i, més endavant, en un taller d'escultura religiosa. Vol aprendre l'ofici, però s'ha de resignar a fer tasques rutinàries al taller. En les estones lliures escriu pensaments de caràcter polític. L'ànsia de conèixer l'ofici l'anima a fer unes classes d'escultura a la Llotja.
L'any 1911, freqüenta la parada de llibres vells que el llibreter Emili Eroles té al mercat de Santa Madrona. Allí, es reuneix sovint amb el bibliògraf Antoni Palau i amb Joan Alavedra en una mena de tertúlia. Amb aquests amics es troba també a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i constitueixen el primer nucli contestatari anomenat Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, en la línia de l'activisme pamfletari i revolucionari.
Un any després, inicia el festeig amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui es casa el 1918. Els anys anteriors al seu matrimoni, Salvat queda influït per les idees anarquistes i socialistes, signades per Gorki i Nietzsche. Amb el seu amic, Joan Alavedra, assisteix a les classes que el doctor Jordi Rubió ofereix als Estudis Universitaris Catalans. Coneix Daniel Cardona, un dels dirigents carismàtics de l'independentisme radical i s'introdueix en els cercles nacionalistes.
Durant aquest període col·labora en publicacions de caire anarquista i revolucionari. El 1914 s'afilia a les Joventuts Socialistes i col·labora a La Justicia Social de Reus; sovinteja els locals bohemis; entra a la redacció de la revista Los Miserables i adopta el pseudònim Gorkiano, per la fascinació que li han produït els llibres de Maxim Gorki. Aplega bona part d'aquests articles a Humo de fábrica (1918). És en aquesta època (1915-1916) que treballa durant mig any —com diu al poema "Nocturn per a acordió"— de vigilant nocturn al port: "Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll".
El març de 1916, arran de l'article "Un pueblo, Portugal" aparegut a Los Miserables, és condemnat a dos mesos i un dia de presó. Després segueix col·laborant en revistes d'aquest tipus, com ara Sabadell Federal, inicia en castellà Glosas de un socialista i comença a escriure poemes en català.
Emili Eroles i Joan Alavedra presenten el jove Salvat a Eugeni d'Ors, amb el qual comparteix l'aversió pública contra la Guerra Mundial. Precisament és d'Ors qui el presenta a Santiago Segura, el propietari de les Galeries Laietanes, on el poeta entra a treballar com a encarregat de la secció de llibreria, cosa que li proporciona una certa estabilitat econòmica.
L'any 1916 coneix el pintor i teòric Torres-Garcia i l'artista uruguaià Rafael Barradas, que l'introdueixen en el món de les avantguardes: el futurisme i el vibracionisme. L'any 1917 apareix el primer número de la revista de títol ibsenià Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual, amb la qual per primera vegada, Salvat-Papasseit disposa d'un espai propi per difondre les seves idees i aprofita per publicar uns aforismes titulats "Mots-propis".
Comença a deixar enrere la seva etapa més combativa i, a poc a poc, es va forjant el poeta avantguardista. Per les Galeries Laietanes passen des d'escriptors de formació clàssica noucentista fins a autors que seran els capdavanters de l'avantguarda catalana, com J. V. Foix, Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera.
L'any 1917 publica el seu primer poema "Columna vertebral: sageta de foc" i ideològicament es decanta cap al que ell anomenarà Divina Acràcia, és a dir que comença a desvincular-se del pensament polític.
L'any 1918 edita l'únic número de la revista Arc-Voltaic. En aquesta publicació, d'influències futuristes, ja apareix el títol del primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes. L'estiu d'aquell any, arran d'una grip, comença a manifestar-se en el poeta una tuberculosi, que el durà sis anys després a la mort. Santiago Segura li ofereix casa a Sitges, on s'estableix la parella acabada de casar. Més tard fa una cura de repòs en una masia de Matadepera.
El 1919, neix Salomé, la seva primera filla. Això l'anima a escriure les proses infantilsEls nens de la meva escala, editades a la revista La Mainada (1921).
Aviat torna a les Galeries Laietanes i comença un període de gran activitat. Fa noves coneixences (Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Josep Maria López-Picó) i enceta una nova etapa com a llibreter i editor. Publica el seu primer llibrePoemes en ondes hertzianes (1919), on és ben clara la seva fascinació per autors com Marinetti, els futuristes italians i, encara més, Apollinaire.
L'any 1920 fa una breu estada a París, fet que influeix en el llibre L'irradiador del port i les gavines. Col·labora assíduament en la pàgina de lletres d'El dia de Terrassa i publica com a pamflet Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. L'any 1921 edita la revista Proa, de la qual només sortiran dos números, i col·labora a La Publicidad. Apareix el seu segon llibre de poemes L'irradiador del port i les gavines.
El desembre d'aquell mateix any és internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, Madrid, des d'on escriu els poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, de Les conspiracions (1922). Aquell mateix any neix Núria, la seva segona filla. Però la malaltia avança i Salvat-Papasseit comença un peregrinatge per diferents sanatoris d'Andorra i la Catalunya Nord. Tot i la malaltia, fa plans esperançadors i la seva activitat no s'atura. Publica La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis(1923) i un fragment més d'Els nens de la meva escala; prologa La batalla, del seu amic Daniel Cardona, i és antologat per Tomàs Garcés a Els poetes d'Ara, amb pròleg de Junoy.
El febrer de 1924 mor la seva filla Núria; la tuberculosi pulmonar de Salvat-Papasseit entra en una fase crítica i el visiten els amics escriptors i pintors, a alguns dels quals mostra poemes inèdits que guardava sota el coixí. Mor el 7 d'agost de 1924, a casa seva, al carrer de l'Argenteria, de Barcelona. Apareix Óssa menor (1925) en una edició pòstuma.
La ciutat de Barcelona recorda Joan Salvat-Papasseit amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn.
La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Núria Espert, Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario