L'ESTRELLA

^L'ESTRELLA

^{La nit ha cobert la terra}

^{amb son mantell de foscor,}

^{amb feresa de silenci}

^{i amb feresa de remors.}

^{Tot un món ple de misteri}

^{s'aixeca d'un món que dorm,}

^{i l'esperit de les serres}

^{per la buidor se remou.}

^{Amb l'aleteig de ses ales}

^{colors i perfils confon;}

^{posant encisants aromes dins cada flor que desclou.}

^{Bo i saltant la meva néta}

^{m'ha volgut seguir a l'hort;}

^{plançonet de nou anyades}

^{frisa per saber-ho tot.}

^{Los secrets de l'estelada}

^{li tenen robat lo cor;}

^{i es deleix per veure el Carro}

^{dibuixat amb punts de foc.}

^{Lo bell Camí de Sant Jaume}

^{l'encisa amb sos resplendors;}

^{mes la seva enamorada}

^{és l'Estrella del Pastor.}

^{Tot mirant les meravelles}

^{que del cel la volta enclou,}

^{un estel l'ha traspassada}

^{com un coet volador.}

^{La nena tota tremola}

^{i em diu encesa de goig:}

^{-Àvia ¡és l'infant que ens envia}

^{des del cel Nostre Senyor!}

^{DOLORS MONSERDÀ I VIDAL (1845-1919)}

BIOGRAFIA Dolors Monserdà i Vidal neix a Barcelona el 1845 i mor en aquesta mateixa ciutat el 1919. Va ser escriptora i es va interessar pels moviments socials i religiosos de la seva època. La seva dedicació i anàlisis sobre la condició de la dona la situen com a una de les primeres feministes del nostre país. Després d'un primer moment en què va escriure en castellà, fins al 1875, va abraçar la llengua pròpia i va dur a terme nombrosos projectes literaris. Les seves amistats d'aquests primers anys la condueixen al món de les lletres, en part també per la professió del seu pare, qui relligava llibres mentre al seu obrador tenien lloc tertúlies que aplegaven importants intel·lectuals del moment, com ara Milà i Fontanals o Josep Anselm Clavé. Una de les seves amistats més influents va ser la també escriptora Maria Josepa Massanés, sobre la vida de la qual publicaria una biografia, Biografia de Na Josepa Massanés i Dalmau, el 1915. Durant els primers anys va conrear amb força èxit la poesia, una tasca que li va valer, en diverses ocasions, premis com els Jocs Florals. Però ja aleshores havia estrenat una obra teatral, Teresa o un jorn de prova (1875). Com a poeta va escriure obres de caire religiós, patriòtic i amorós, que més tard reuniria en llibres com Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Així mateix va ser la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909. Però Dolors Monserdà va excel·lir sobretot en el camp de la novel·la. Tot i que la crítica ha dit sovint que l'autora es va evadir dels problemes estètics que havia plantejat la novel·la a les portes del segle XX, allò cert és que les seves obres van suposar una perspectiva femenina de l'època, tant des d'un punt de vista socio-cultural com ideològic. La seva activitat com a dona compromesa amb determinades idees del seu temps va fer que les novel·les de Monserdà anessin més enllà de la literatura i arribessin a ser, com diu Antònia Tayadella, "una mena d'apostolat moral sobre els seus contemporanis". La seva obra és, en tot cas, una barreja de costumisme, realisme i romanticisme que va obtenir el favor de molts dels seus contemporanis. D'entre les seves novel·les, destaca sobretot La fabricanta (1904), on retrata una dona modèlica que va pujant en l'escala social gràcies al seu realisme i a un esforç laboral considerable. Anava doncs contra una idea bovarista de la dona i va escriure amb la intenció de construir una novel·la sobre la mítica burgesia barcelonina. Altres títols seus, com ara La Montserrat (1893), La família Asparó (1900) o La Quitèria (1906), segueixen la mateixa línia en quant a una consideració de la novel·la com a eina per influir en el seu entorn. Tampoc no és pot deixar de banda a l'hora de parlar de Dolors Monserdà la seva activitat com a dona compromesa amb la causa feminista –sempre des d'unes posicions molt marcades ideològicament, inspirades per la doctrina social de l'Església. Va promoure iniciatives com el Patronat d'Obreres de l'Agulla i va escriure sobre el paper de la dona en els fets de la Setmana Tràgica, a més de col·laborar a la premsa de l'època, sobretot a La Renaixença. Tot i amb això la vertadera significació de l'obra i la figura de Dolors Monserdà no han estat encara estudiades amb la profunditat que mereixeria, i atesa la influència que va tenir durant la segona part del segle XIX i els primers anys del segle XX.

COMENTRAI PERSONAL : L'ESTRELLA 

^{Capta molt bé le sensacions que pot percebre un infant al contemplar una nit estelada.} 

^{Utilitza un llenguatge directe i clar, és un poema molt sencill pero a la vegada ple de sentiments.}

CEMENTIRI DE SINERA

Cementiri de Sinera

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
Contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

SALVADOR ESPRIU

BIOGRAFIA

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Gramenet el 10 de juliol de 1913. Però, també va passar moltes temporades de la seva vida a Arenys de Mar.

El 1934 va acabar la carrera i es va llicenciar en dret i, més tard, va voler estudiar història antiga i també es va treure la llicenciatura. Com que no en va tenir prou, en acabar la guerra va començar a estudiar com advocat però no va oblidar la literatura.

L’any 1949 va publicar una de les seves millors obres que la va fer titular Les cançons d’Ariadna. Tots els llibres que va publicar Salvador van ser un símbol català. Més tard, al 1982 li donen la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya per agrair-li tot el que havia ensenyat a Catalunya, i tots els poemes que havia escrit, com he dit abans, eren un gran símbol per Catalunya.

El dia 19 de desembre de 1984 l’ingressen però el dia 27 li donen l’alta. El divendres 22 de febrer mor amb 72 anys. El dia 23 és enterrat a Arenys de Mar, una de les terres més estimades per Salvador.

Les obres més importants de poesia són: El cementiri de Sinera, Les cançons d’Ariadna i les hores. I algunes de les novel·les més destacades són: El doctor Rip i Laia. I, per últim les obres de teatre més destacades són : Primera historia d’Ester i Antígona.

COMENTARI PERSONAL: Cementiri de Sinera

L’argument del poema comença on Salvador Espriu expressa la seva conformitat i agraïment a Catalunya, ja que, ell s’hi sent molt bé. Això ens ho demostra explicant tot el que l’envolta i expressant-ho d’una manera molt amorosa. En canvi, desprès comença un procés negatiu causa que Catalunya està patint la postguerra. Algunes de les maneres amb les quals ens fa pensar això és per com ara descriu el seu entorn, abans ho dibuixava tot molt encantador i ara, en canvi, ens dibuixa una imatge fosca i sense sortida. Ens descriu com plou, i com aquesta aigua colpeja fort els vidres fent un soroll esgarrifador. En aquests dos quintets està patint un procés de por i tristesa. I, finalment, ens explica la seva esperança i desig en què Catalunya es refaci i tiri endavant... com un lent somni.

El poema conté tres parts diferents. Com he dit abans els tres primers tercets on ens diu que es sent bé, els dos quintets on passa un procés negatiu i, finalment, on ens reflexteix la seva esperança.

El tema del poema és el sentiment que sent Salvador Espriu envers Catalunya. I un subtema seria la guerra civil.

Jo crec que aquest poema és força interessant. Doncs, és un poema que reflecteix els sentiments de les persones que van patir la Catalunya de postguerra.

SET POEMES D'ANIVERSARI

SET POEMES D'ANIVERSARI I. Mira'm els ulls que cap fosca no venç. Vinc d'un estiu amb massa pluges, però duc foc a l'arrel de les ungles i no tinc cap sangtraït pels racons de la pell del record. Per l'abril farà anys del desgavell: set anys, cosits amb una agulla d'or a la sorra del temps, platges enllà perquè la mar els renti i el sol i el vent en facin diademes. Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, la cambra closa, els grans silencis; de tot això só ric, i de més coses, però no em tempta la fredor del vidre i sobrevisc, aigües amunt del somni, tenaç com sempre. Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

BIOGRAFIA Miquel Martí i Pol neix a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 i mor l'11 de novembre de 2003. És conegut sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. Estudia primària a l'escola parroquial del seu poble. Als catorze anys comença a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, la mateixa fàbrica tèxtil en què treballava la seva mare. Als dinou anys pateix una tuberculosi pulmonar, que l'obliga a passar un any al llit i que li permet de llegir abundosament. Amb el seu primer recull de poemes, Paraules al vent (1954), obté el Premi Óssa Menor. El 1956 es casa amb Dolors Feixas, amb qui tindrà una filla el 1958 i un fill el 1965. Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat d'altres integrants del moviment de la Nova Cançó. A finals dels seixanta inicia activitats polítiques en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Col·labora a les revistes Oriflama i Inquietud. Als voltants de la dècada de 1960 entra de ple en el corrent imperant de l'època pel que fa a poesia, el realisme històric, especialment en els títols El poble (1966) i La fàbrica (1972), escrit uns anys abans. Tanmateix, a partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que progressivament la seva poesia transcendeixi la realitat de l'àmbit de la malaltia. En aquest sentit basteix un món poètic original, com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort, passen a ser temes recurrents en la seva poesia, molt especialment a Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974) i Quadern de vacances (1976). Miquel Martí i Pol treballa prop de trenta anys a la fàbrica, fins que el 1973 l'esclerosi múltiple el converteix en un pensionista de gran invalidesa i enceta uns anys de reclusió. Quan es crea l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, l'any 1977, n'és un dels primers socis. El 1978 rep un homenatge dins la Setmana Popular a Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, sota el lema "Ara és demà", amb cartell d'Antoni Tàpies i amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol o Xavier Bru de Sala, entre molts d'altres. El reconeixement públic li arriba amb la publicació a Llibres del Mall de tres volums de l'Obra poètica: L'arrel i l'escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang. Amb el llibre Estimada Marta (1978) comença el reconeixement popular del poeta i reprèn l'assistència a actes públics. El 1984 mor la seva esposa Dolors Feixas, després d'una llarga malaltia. Tot i que gran part de la seva producció són poemes, també edita un volum de prosa, Contes de la Vila de R. i altres narracions (1978), dos llibres de memòries novel·lades i un de correspondència amb el poeta Joan Vinyoli. Cantants com Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Ramon Muntaner o Rafael Subirachs han musicat poemes de Miquel Martí i Pol, contribuint a la difusió de l'obra del poeta. Paral·lelament Miquel Martí i Pol ha estat traductor d'obres de Saint-Exupéry, Simone de Beauvoir, Apollinaire, Flaubert, Zola, Racine, Huysmans, i Gianni Rodari, entre altres autors. D'altra banda, la seva poesia, ja sigui en volums personals o en antologies, ha estat traduïda a l'alemany, l'anglès, el búlgar, el castellà, l'eslovè, el flamenc, l'italià, el japonès, el portuguès o el rus, entre més. La seva obra és guardonada amb el Premi Óssa Menor (1954), el Fastenrath, el Premi de la Crítica (1978), el Salvador Espriu, el Ciutat de Barcelona (tant de traducció com de poesia), el Nosside internacional a la Vall d'Aosta; i la seva trajectòria és reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 1992, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). Els homenatges i distincions honorífiques se succeeixen des tota mena d'institucions públiques i entitats cíviques. L'assistència del poeta –sempre acompanyat per Montserrat Sans, la seva segona esposa, amb qui es casa el 1986– és aclamada en multitud d'actes. A moltes poblacions de Catalunya hi ha carrers que porten el seu nom, com també el porten diverses escoles de Primària (a Viladecans, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell, Lliçà de Munt, Barberà del Valès…), dos instituts d'ensenyament secundari (a Cornellà de Llobregat i Roda de Ter), i dues biblioteques (a Sant Joan Despí i Sant Gregori). A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aprovin de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel. El 2000 s'hi afegí el Parlament de Catalunya. Miquel Martí i Pol mor l'11 de novembre del 2003 al seu poble natal, Roda de Ter. La seva obra poètica no ha deixar mai de ser constantment reeditada i traduïda.

COMENTRAI PERSONAL:SET POEMES D'ANIVERSARI

Crec que aquest poema es pot referir a la seva malaltia i al seu estat físic, que tot hi estar molt 

malament conserva les ganes de viure i ser el mateix de sempre.

El poeta utilitza un vocabulari difícil d'entendre.

PARA LA LIBERTAD

PARA LA LIBERTAD

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad, siento más corazones
que arenas en mi pecho dan espuma a mis venas;
y entro en los hospitales, y entro en los algodones,
como en las azucenas.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada,
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñaran aladas de savia sin otoño,
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida;
porque soy como el árbol talado que retoño:
aún tengo la vida.

MIGUEL HERNÀNDEZ.

LLIBRE PUBLICAT : El hombre acecha ( 1938-39)

BIOGRAFIA

Fill d'una família humil d'Oriola propietària d'un ramat de cabres, fins als 15 anys va tenir una escolaritat normal. Posteriorment va haver de deixar l'escola per necessitats de la seva família per dedicar-se a fer de pastor i a repartir llet. Això no el va fer deixar de banda la seva passió per la lectura. Va freqüentar les biblioteques públiques i el canonge Luis Almarcha li va facilitar llibres clàssics i de mística.  També va llegir l'alacantí Gabriel Miró. Assistia a una petita tertúlia d'amics, entre els quals destaca José Marín Gutiérrez, que en un futur seria advocat i escriuria diversos assaigs i que firmaria amb el pseudònim de Ramón Sijé. Hernández lamentarà la mort del seu amic en una de les joies de la poesia clàssica espanyola, l'Elegía a Ramón Sijé. També hi seran Fenoll i Manuel Molina. A partir d'aquell moment, els llibres seran la seva principal font d'educació, convertint-se en totalment autodidacte. Els grans autors del "Segle d'Or" de la cultura espanyola – Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Pedro Calderón de la Barca, Garcilaso de la  Vega i, sobretot, Luis de Góngora, es convertiran en els seus mestres.

L'any 1930, comença a publicar poemes al setmanari El Pueblo d'Oriola i al diari El Día. L'any següent apareix de forma més regular a publicacions locals com Actualidad o Destellos. Fa llavors el seu primer viatge a Madrid amb el propòsit de guanyar-se la vida iniciant una carrera literària. Contacta amb Ernesto Giménez Caballero, fundador i director de La Gaceta Literaria, publicació vanguardista molt representativa de laGeneració 27, però no aconsegueix que li publiquin res ni li atorguen cap feina i torna a Oriola. Llegeix poetes del 27 (Gerardo Diego, Rafael Alberti, etc.) i també Luis de Góngora. Publica a Múrcia el primer dels seus llibres poètics, Perito en lunas (1933), una col·lecció d'octaves reals molt marcada per la poètica del Culturisme ; a Madrid publica l'auto sacramental Quien te ha visto y quien te ve, y sombra de lo que eras, a la revista Cruz y Raya que dirigeix José Bergamín.

Després d'aquest inici va a Madrid per segona vegada per obtenir feina, aquesta vegada de forma més fructífera, ja que aconsegueix, primer, ser nomenat col·laborador a les Misiones Pedagógicas i, més tard, l'escullen com a secretari i redactor de l'enciclopèdia Los toros. Col·labora, a més, assíduament a Revista de Occidente. La seva amistat amb Maruja Mallo li inspira part dels sonets de El rayo que no cesa. Es presenta a Vicente  Aleixandre i fa amistat amb ell i amb Pablo Neruda; aquest és l'origen de la seva breu etapa dins el surrealista. La seva poesia esdevé llavors més social i manifesta un compromís amb els més pobres i desfavorits. Al desembre de 1935 mor el seu amic Ramón Sijé, i Hernández li dedica la famosa elegia, que provoca l'entusiasme de Juan Ramón Jiménez expressat a una crònica del diari El Sol.

Miguel Hernández era comunista des dels 26 anys. Quan esclata la Guerra Civil Espanyola s'allista al bàndol republicà. Figura al 5è Regiment i passa a altres unitats als fronts de la batalla de Terol, Andalusia i Extremadura. En plena guerra, aconsegueix fer una breu visita a Oriola per casar-se el 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa. Als pocs dies ha de marxar al front de Jaén. L'estiu de 1937 va assistir al II Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes celebrat a Madrid i València, i després va viatjar a l'URSS en representació del govern de la República, d'on va tornar l'octubre i va escriure el drama Pastor de la muerte i nombrosos poemes més recollits posteriorment a la seva obra El hombre acecha. Al 1938 neix el seu primer fill, Manuel Ramón, que mor als pocs mesos i a qui està dedicat el poema Hijo de la luz y de la sombra i altres recollits al Cancionero y romancero de ausencias. Al gener de 1939 neix el segon fill, Manuel Miguel, a qui va dedicar des de la presó les Nanas de la cebolla. Escriu un nou llibre: "Viento del pueblo".

A l'abril, el general Franco declara la fi de la guerra. El seu amic Cossío s'ofereix per acollir-lo a Tudanca. No obstant això, decideix anar a Oriola malgrat el perill que això suposa, i d'alla va fins a Sevilla i intenta creuar la frontera de Portugal per Huelva, però la policia del règim de Salazar l'entrega a la Guàrdia Civil. És empresonat a Sevilla i d'allà el traslladen al penal de Torrijos a Madrid. Gràcies a les gestions de Pablo Neruda davant d'un cardenal, al setembre de 1939, el posen en llibertat inesperadament sense ser processat. Torna a Oriola i és delatat i detingut, i quan es va trobar a la presó de la plaça de Conde de Toreno a Madrid, és jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío i altres amics intel·lectuals advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. Passa a la presó de Palència al setembre de 1940 i al novembre al penal d'Ocaña. A la presó coneix a Antonio Buero Vallejo, qui li fa un retrat a carbonet. Al 1941, és traslladat al Reformatori d'Adults d'Alacant. Emmalalteix; de la bronquitis passa al tifus, i aquest es complica amb una tubercolosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s'hi nega. Mor a la infermeria de la presó alacantina a les 5.30 h de la matinada del 28 de març de 1942amb 31 anys. L'enterren al nínxol número 1009 del del cementiri de la Mare de Déu del Remei d'Alacant dos dies després de la seua mort.

 

COMENTARI PERSONAL: PARA LA LIBERTAD Aquest poema va ser escrit en plena Guerra Civil Espanyola i veient que guanyarien les tropes franquistes fa un clam a favor de la lluita per la llibertat que encara que sigui esclafada tornarà a reneixer. És un poema clar i dirrecte que fa remoure la conciència.