|
BIOGRAFIA
Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau neix a Barcelona el 5 de març de 1894.
Provinent d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, el pare,
Ferran de Sagarra i de Siscar, consagra la seva vida a la investigació
històrica.
Durant la infantesa de Josep Maria
de Sagarra té una forta importància la casa senyorial del carrer de
Mercaders, amb una biblioteca amb quatre segles d'antiguitat i, sobretot,
la finca de Santa Coloma de Gramenet on entra en contacte per primer cop
amb la natura, de la qual n'és un apassionat, fet palès en una de les seves
primeres proses: Els ocells amics
(1922). Comença el batxillerat a l'institut de Reus i l'acaba als jesuïtes
del carrer Casp de Barcelona, on dóna a conèixer els seus versos de tema
religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà.
Amb només quinze anys publica un sonet a Il·lustració Catalana i alguns poemes a La Revista Universitària. Ja en aquesta època és lector del
teatre e Shakespeare, de les Vides
paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista
italià Ludovico Ariosto i de la Divina
Comèdia de Dant. Amb tot, ben aviat adquireix un sòlida formació
cultural.
L'any 1910 ingressa a la Facultat de Dret. Forma part de la penya literària
de l'Ateneu Barcelonès, amb el padrinatge del Quim Borralleras, personatge
peculiar que l'introdueix a les tertúlies literàries, al món dels
restaurants, de les terrasses dels cafès i del Paral·lel. L'any 1913 guanya
l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema "Joan de
l'Ós", que es comença a gestar durant un viatge a Itàlia. El 1916
ingressa a l'Instituto Diplomático y
Consular de Madrid però poc abans d'acabar els estudis els deixa per
dedicar-se de ple a al literatura. A Madrid, intima amb personatges
destacats del moment i coneix les millors tertúlies literàries com per
exemple la "Pombo", encapçalada per Ramón Gómez de la Serna. El
seu nom comença a sonar ja que, a part de l'Englantina d'Or, publica amb
bona acollida Primer llibre de poemes
(1914) i El mal caçador (1915). A
més, estrena al Romea Rondalla
d'esparvers (1917) i edita la novel·la Paulina Buxareu, el 1919. El seu amic José Ortega i Gasset,
eminència del diari El Sol i
conscient que la carrera diplomàtica no satisfà gens Sagarra, li proposa la corresponsalia a Berlín. L'autor accepta
l'oferiment i, d'aquesta manera, entre els anys 1919 i 1921 recorre
Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya o Holanda, entre d'altres països. En
tornar, el seu amic Josep Pla el convida a la Costa Brava i li descobreix
la bellesa d'aquells paratges, cosa que inspira el nou volum de poemes Cançons de rem i de vela. A poc a
poc, l'èxit i la popularitat que assoleix de ben jove creix, sobretot
gràcies al fet que la seva producció es diversifica en tots els gèneres,
amb un català vivíssim que l'apropa al gran públic. Durant un bon seguit
d'anys aconsegueix estrenar cada any una o dues obres amb gran èxit i les
seves novel·les es publiquen amb tiratges mai assolits fins aleshores.
En el període que va de 1920 a 1936, Sagarra
recull a les seves obres les aspiracions nacionals de la societat catalana.
Així, esdevé un mite popular que, en molts aspectes, ocupa el buit deixat
per Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall.
Conscient del paper que duu a terme Pompeu Fabra, ell no dubta mai a tenir
molta cura del llenguatge. Pren consciència del paper que ocupa dins la
cultura i aquest fet li fa revisar vells mites com El comte Arnau (1928) o donar la seva visió d'escrits
tradicionals com el Poema de Nadal
(1931), fragments del qual la gent de l'època se sap de memòria. Rep el
premi "Fastenrath" de poesia i és Mestre en Gai Saber quan guanya
novament l'Englantina el 1931. Aquest mateix any també obté el premi
Crexells per la novel·la Vida privada
(1932), obra que constitueix una crònica entre costumista i proustiana de
la decadència de l'aristocràcia barcelonina. En el camp del teatre, també
conrea una gran varietat de gèneres: intervé en la realització d'algunes de
les revistes musicals més famoses del Paral·lel com Charivari, estrena comèdies, farses i sainets de costums com
ara La Llúcia i la Ramoneta
(1928), Les llàgrimes de l'Angelina
(1928) o La Rambla de les floristes
(1935); publica tragèdies com Judit
(1929) i, sobretot, crea un model de poema dramàtic que recull amb
originalitat una bona part dels ingredients del drama o la comèdia de
costums i de la cançó popular catalana: La
filla del Carmesí (1929), La
corona d'espines (1930), L'Hostal
de la Glòria (1931), El cafè de
la Marina (1933) i Reina
(1935). En aquesta època escriu cançons i, a més, alguns poemes seus són
musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Lleó Morera. També tradueix
obres de Goldoni, Molière i Pirandelo i conrea el periodisme, com a crític
teatral i com a articulista, col·labora amb assiduïtat a La Publicitat, Mirador i aplega algunes d'aquestes col·laboracions en dos
volums: Cafè, copa i puro (1929)
i L'aperitiu (1937). Cultiva
epigrames i poemes satírics que durant una època publica al setmanari El Be Negre.
L'esclat de la guerra civil espanyola, l'any 1936 -any en què li encomanen
l'Himne de l'Olimpíada Popular-
marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra. Gràcies al
cònsol italià, que té una gran admiració per l'escriptor català arrel de la
publicació de la traducció en vers de la Divina Comèdia, a partir del 1935, a La Veu de Catalunya, ajuda a fugir, entre d'altres, la seva
germana (monja superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer Casp). Els
seus versos satírics contra la FAI fan que en aquells moments es trobi en
perill. S'instal·la al Port de la Selva, en companyia de la seva promesa
Mercè Devesa, i, advertit pel conseller de Cultura de la Generalitat de
Catalunya durant la República, Ventura i Gassol, arriba a la frontera
francesa custodiat per homes armats i en un cotxe de la Generalitat. Així,
entre 1936 i 1940, resideix a l'estranger. L'any 1936 es casa amb Mercè
Devesa i emprenen un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i
la Polinèsia que dura fins al 1938. Fruit d'aquesta experiència són les
obres L'Equador i els tròpics
(1946) i La ruta blava, publicat
primer en versió castellana l'any 1942; la versió original catalana,
pòstuma, no veurà la llum fins el 1964. L'any 1938 s'estableix a París on
neix, el 6 de gener de 1939, el seu fill Joan. Quan esclata la guerra
mundial, es trasllada successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i
Banyuls de la Marenda, on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a
Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina. És membre, l'any
1942, de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i, amb
l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la versió de l'obra de Dant. Durant
aquesta època també tradueix el teatre de Shakespeare i escriu el seu
darrer poema narratiu: El poema de
Montserrat (1950).
A partir de 1945, comença les negociacions per reprendre el teatre en
català i la reposició de L'Hostal de
la Glòria és un èxit clamorós. A partir d'aquí, escriu alguns drames en
prosa de caire existencialista que, malgrat el seu interès, obtenen poc
ressò: El prestigi dels morts, de
1946, La fortuna de Sílvia (1947)
i Galatea, de 1948. Decebut pel
poc èxit popular obtingut, decideix tornar a la vella fórmula del poema
dramàtic i estrena algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950) o L'alcova vermella (1952). Desanimat,
també, després de la lluita i la col·laboració duta a terme a la
resistència, decideix abandonar-la progressivament i intentar tornar a
viure del teatre. Així, per diverses raons de tipus econòmic o literari,
més que no pas ideològic, Josep
Maria de Sagarra comença a col·laborar amb estaments més o menys
oficials com el Diario de Barcelona,
fins el 1957, Destino, de 1951 a
1961 i La Vanguardia, de 1957
fins el 1961. Accepta, a més, el càrrec de Conseller de la Societat
d'Autors a Madrid. A partir d'aquestes col·laboracions, es promouen
campanyes que desqualifiquen la seva persona i la seva obra i que l'acaben
fent sentir marginat dels cercles culturals catalans durant anys. L'any
1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les Memòries i estrena La
ferida lluminosa, obra que li retorna l'èxit perdut en els darrers
anys. L'obra, un drama burgès d'intenció religiosa, es tradueix al
castellà, al portuguès i a l'anglès i obté el Premio Nacional de Comedia. És duta, a més, al cinema. Els dos
darrers anys de la seva vida escriu un parell d'obres: El senyor Perramon i El
fiscal Requesens, inspirades en obres de Molière i Gògol
respectivament, i escrites a mida per a l'actor còmic Joan Capri. L'any
1960, el govern espanyol li concedeix La
Gran Cruz de Alfonso X el Sabio. El fet d'acceptar la condecoració fa
que rebrotin les crítiques dels sectors catalans de la resistència
cultural, que veuen una actitud condescendent amb el règim franquista per
part de l'autor, actitud motivada, d'altra banda, per la seva situació
econòmica. L'any 1961, Sagarra
prepara una llarga estada a Roma arran d'una beca de la Fundació March per
escriure una obra ambiciosa sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna i de la
corresponsalia especial de La
Vanguardia i de Ya per enviar
cròniques sobre el Concili Ecumènic. Amb tot, però, un carcinoma li provoca
una llarga agonia i, en última instància, el duu a la mort el 27 de
setembre de 1961.
En commemoració del centenari del seu naixement, l'any 1994 s'inicia la
reedició de l'obra completa a l'Editorial 3 i 4 de València. Des
d'institucions i entitats es recorda l'autor amb exposicions i actes
diversos i es tornen a representar, de nou, algunes de les seves obres
dramàtiques. Les seves traduccions de William Shakespeare, són les versions
que utilitzen moltes companyies catalanes actuals. L'Ajuntament de Santa
Coloma de Gramenet posa el seu nom al teatre municipal de la ciutat.
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario