PARA LA LIBERTAD

PARA LA LIBERTAD

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad, siento más corazones
que arenas en mi pecho dan espuma a mis venas;
y entro en los hospitales, y entro en los algodones,
como en las azucenas.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada,
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñaran aladas de savia sin otoño,
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida;
porque soy como el árbol talado que retoño:
aún tengo la vida.

MIGUEL HERNÀNDEZ.

LLIBRE PUBLICAT : El hombre acecha ( 1938-39)

BIOGRAFIA

Fill d'una família humil d'Oriola propietària d'un ramat de cabres, fins als 15 anys va tenir una escolaritat normal. Posteriorment va haver de deixar l'escola per necessitats de la seva família per dedicar-se a fer de pastor i a repartir llet. Això no el va fer deixar de banda la seva passió per la lectura. Va freqüentar les biblioteques públiques i el canonge Luis Almarcha li va facilitar llibres clàssics i de mística.  També va llegir l'alacantí Gabriel Miró. Assistia a una petita tertúlia d'amics, entre els quals destaca José Marín Gutiérrez, que en un futur seria advocat i escriuria diversos assaigs i que firmaria amb el pseudònim de Ramón Sijé. Hernández lamentarà la mort del seu amic en una de les joies de la poesia clàssica espanyola, l'Elegía a Ramón Sijé. També hi seran Fenoll i Manuel Molina. A partir d'aquell moment, els llibres seran la seva principal font d'educació, convertint-se en totalment autodidacte. Els grans autors del "Segle d'Or" de la cultura espanyola – Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Pedro Calderón de la Barca, Garcilaso de la  Vega i, sobretot, Luis de Góngora, es convertiran en els seus mestres.

L'any 1930, comença a publicar poemes al setmanari El Pueblo d'Oriola i al diari El Día. L'any següent apareix de forma més regular a publicacions locals com Actualidad o Destellos. Fa llavors el seu primer viatge a Madrid amb el propòsit de guanyar-se la vida iniciant una carrera literària. Contacta amb Ernesto Giménez Caballero, fundador i director de La Gaceta Literaria, publicació vanguardista molt representativa de laGeneració 27, però no aconsegueix que li publiquin res ni li atorguen cap feina i torna a Oriola. Llegeix poetes del 27 (Gerardo Diego, Rafael Alberti, etc.) i també Luis de Góngora. Publica a Múrcia el primer dels seus llibres poètics, Perito en lunas (1933), una col·lecció d'octaves reals molt marcada per la poètica del Culturisme ; a Madrid publica l'auto sacramental Quien te ha visto y quien te ve, y sombra de lo que eras, a la revista Cruz y Raya que dirigeix José Bergamín.

Després d'aquest inici va a Madrid per segona vegada per obtenir feina, aquesta vegada de forma més fructífera, ja que aconsegueix, primer, ser nomenat col·laborador a les Misiones Pedagógicas i, més tard, l'escullen com a secretari i redactor de l'enciclopèdia Los toros. Col·labora, a més, assíduament a Revista de Occidente. La seva amistat amb Maruja Mallo li inspira part dels sonets de El rayo que no cesa. Es presenta a Vicente  Aleixandre i fa amistat amb ell i amb Pablo Neruda; aquest és l'origen de la seva breu etapa dins el surrealista. La seva poesia esdevé llavors més social i manifesta un compromís amb els més pobres i desfavorits. Al desembre de 1935 mor el seu amic Ramón Sijé, i Hernández li dedica la famosa elegia, que provoca l'entusiasme de Juan Ramón Jiménez expressat a una crònica del diari El Sol.

Miguel Hernández era comunista des dels 26 anys. Quan esclata la Guerra Civil Espanyola s'allista al bàndol republicà. Figura al 5è Regiment i passa a altres unitats als fronts de la batalla de Terol, Andalusia i Extremadura. En plena guerra, aconsegueix fer una breu visita a Oriola per casar-se el 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa. Als pocs dies ha de marxar al front de Jaén. L'estiu de 1937 va assistir al II Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes celebrat a Madrid i València, i després va viatjar a l'URSS en representació del govern de la República, d'on va tornar l'octubre i va escriure el drama Pastor de la muerte i nombrosos poemes més recollits posteriorment a la seva obra El hombre acecha. Al 1938 neix el seu primer fill, Manuel Ramón, que mor als pocs mesos i a qui està dedicat el poema Hijo de la luz y de la sombra i altres recollits al Cancionero y romancero de ausencias. Al gener de 1939 neix el segon fill, Manuel Miguel, a qui va dedicar des de la presó les Nanas de la cebolla. Escriu un nou llibre: "Viento del pueblo".

A l'abril, el general Franco declara la fi de la guerra. El seu amic Cossío s'ofereix per acollir-lo a Tudanca. No obstant això, decideix anar a Oriola malgrat el perill que això suposa, i d'alla va fins a Sevilla i intenta creuar la frontera de Portugal per Huelva, però la policia del règim de Salazar l'entrega a la Guàrdia Civil. És empresonat a Sevilla i d'allà el traslladen al penal de Torrijos a Madrid. Gràcies a les gestions de Pablo Neruda davant d'un cardenal, al setembre de 1939, el posen en llibertat inesperadament sense ser processat. Torna a Oriola i és delatat i detingut, i quan es va trobar a la presó de la plaça de Conde de Toreno a Madrid, és jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Cossío i altres amics intel·lectuals advoquen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. Passa a la presó de Palència al setembre de 1940 i al novembre al penal d'Ocaña. A la presó coneix a Antonio Buero Vallejo, qui li fa un retrat a carbonet. Al 1941, és traslladat al Reformatori d'Adults d'Alacant. Emmalalteix; de la bronquitis passa al tifus, i aquest es complica amb una tubercolosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s'hi nega. Mor a la infermeria de la presó alacantina a les 5.30 h de la matinada del 28 de març de 1942amb 31 anys. L'enterren al nínxol número 1009 del del cementiri de la Mare de Déu del Remei d'Alacant dos dies després de la seua mort.

 

COMENTARI PERSONAL: PARA LA LIBERTAD Aquest poema va ser escrit en plena Guerra Civil Espanyola i veient que guanyarien les tropes franquistes fa un clam a favor de la lluita per la llibertat que encara que sigui esclafada tornarà a reneixer. És un poema clar i dirrecte que fa remoure la conciència.